PÀGINA EN OBRES
ROCAVIVA ÉS UN LLOC FÍSIC
Però també és un ideal, un somni fent-se realitat.
Un símbol d'allò més íntim i sagrat, nucli del més autèntic i profund de cadascú.
QUARANTA ANYS
1986-2026
ROCAVIVA: UN LABERINT MÀGIK
Si t’hi endinses amb cor i ment oberts, vas pensant i sentint coses potser oblidades.
Hi ha indrets que existeixen com fora del temps ordinari,
entorns singulars que són arxius de saviesa ancestral. Un d’aquests llocs dormia entre muntanyes; un home s'hi va sentir cridat, va anar-hi i s'hi va establir. No portava plans ni promeses, només un missatge antic al cor i al cap, i el desig profund de ser útil a la humanitat. Va arribar lleuger d'equipatge, com qui torna a casa després de molts segles d’absència.
Aviat les roques li van mostrar presències amagades,
que ell feia visibles esculpint-les: símbols, rostres, àliens i ulls, molts ulls desperts. Tot plegat no era decoració, sinó ponts entre mons. Sovint, les figures apareixien mentre contemplava els rocs i només calia seguir el traç. Altres vegades, la boira pujava de la vall i li mostrava visions i camins. Cada nova obra esdevenia una porta, cada sendera una pregunta i un destí. Eren dies intensos i feliços; tot era diàleg i entrega a la Natura, al Misteri, al Cosmos Etern.
Amb els anys, el lloc es va convertir en un laberint.
No hi havia cap trajecte igual a un altre; cadascú hi trobava el propi camí... i els qui s’hi endinsaven en sortien transformats. Aquell espai no era un museu ni un santuari; era una escola sense mestres, un temple sense déus ni dogmes. El paisatge resplendia i els visitants, sovint sorpresos, retrobaven el joc, la descoberta, la puresa de la infància: vivències oblidades en la voràgine de la lluita pel poder i els diners. L’obra creixia amb humilitat i paciència com ho fan les coses duradores.
Però a vegades, alguns odien el que no entenen:
un cabrer arrogant observava tot allò amb gelosia i ràbia. Així començà el setge a l'artista: menyspreu, amenaces, vexacions... L'obra va ser atacada, també la casa que s'hi havia fet i on vivia. Esgotat i malalt, va haver de fugir per salvar la vida; tot quedà interromput. A la força exiliat, ningú el va defensar, ni tampoc a Rocaviva. Les institucions, que en el passat l'havien reconegut, no van considerar adient implicar-se. Molts, ocupats amb ànsies i pors, consumismes, presses i pantalles, no sabien veure ni sentir altra cosa. Així, continuant activa l'amenaça, no hi va poder tornar.
Ara, des d'un racó apartat, l'home escriu; envia missatges com llavors al vent.
No demana res per a ell, sinó per activar plenament l'indret al servei de tothom, perquè a tothom pertany. Rocaviva és una obra col·lectiva, feta amb les seves mans, sí, però amb l'ajut de molts esperits. Sap que el lloc és una llum i esperança d'un futur que ha d'arribar, tant de bo abans que la inconsciència i la cobdícia ho cremin tot.
Humil deixeble de pensadors i d'activistes antics i moderns,
sap que Rocaviva és part d’una causa noble i lúcida; un eco de l’ànima humana clamant per ser alliberada de la ignorància, la inconsciència, la violència i la por. Els rocs treballats, són una ofrena feta als presents i als que vindran. Una oportunitat per a tots els que busquen benestar, saviesa i pau. L'esperit del lloc mostra realitats, i dona visions capaces d'ajudar cadascú en el camí per la vida. Cal salvar, alliberar, protegir i cuidar Rocaviva, perquè, si s'abandona un espai consagrat a la pau, la consciència i l’amor, molta llum es perdrà, i sense llum els pobles s’enfonsen en la barbàrie.
El clam de l'escultor transcendeix la queixa, cerca només ser útil.
És un crit que aspira a ser cançó, poema que convida a despertar; a recordar que, més enllà de les lleis dels homes, hi ha una llei subtil que protegeix allò que és sagrat, profund i essencial. Aquell que la transgredeix, a poc a poc perd la seva ànima.
S'ha fet vell i el temps s’acaba; ell persisteix demanant suport.
Intueix que els obstacles i la indefensió no són el final, sinó l'inici de quelcom nou. Rocaviva és una llum petita, però poderosa, capaç d'orientar als qui cerquen transformar el desconeixement, la irreflexió, l'agressió i el temor, en coneixement i saviesa.
Per al bé propi, el de tots, del país i del planeta, és l'hora de sumar voluntats.
Cada acció o omissió sensata i coherent, és un forat en el mur de la inèrcia i la indiferència. Ajudar Rocaviva és un acte de rebel·lia ètica per superar la distopia. Només la consciència compartida ens pot conduir a fer real la utopia.
Mentre la humanitat inconscient perilla, Rocaviva,
amb la fermesa del granit, roman atenta, serena i convocant consciència. No es tracta només de resistir, sinó de cuidar allò que hi ha i, amb noves mans que obrin camins i esculpeixin roques, continuar l'obra a favor d'un món més just, pacífic, savi i feliç.
Rocaviva demana ser ajudada, per poder continuar ajudant.
*
ROCAVIVA-TERRAÍNDIA 1986-2026
A maig de 2026 es compliran quaranta anys des que vaig començar a construir la meva cabana.
Primer vaig haver de buscar aigua lluny al bosc, i conduir-la soterrada fins al lloc. Sense cap experiència de paleta ni de fuster, alçar murs, posar coberta, estructura interior... Qualsevol professional veu que és una feina d'aprenent. Fer un hort, cosa bàsica per la supervivència... Activitat artística: pintura, ceràmica, algunes exposicions i finalment obrir camins i desplaçar, alçar i treballar rocs.
Des del principi vaig suportar assetjament.
Havent trobat per fi la meva vocació, vaig resistir tant com vaig poder, per acabar havent de fugir el 2013. Indefensió. De llavors ençà, tretze anys d'exili forçat, batallant perquè Rocaviva no quedés en mans del maltractador. Obra vandalitzada. Porta de la casa trossejada. Més indefensió. El 2017 un intent de retorn i després d'haver estat agredit, segona fugida. Més indefensió. Últimament, continuar bregant per impedir que el lloc quedi partit en dos. Més indefensió encara? Però tard o d'hora la veritat s'imposarà.
Total quaranta anys des d'aquell maig resplendent: jo en tenia trenta-sis i, si no em moro abans, aviat setanta sis.
L'aventura continua.
Explico tot plegat i com s'ha arribat fins aquí, a la pàgina d'entrada i a altres blogs.
En aquest món on tot es mesura amb diners i possessions, vull deixar clar:
QUE NO TINC CAP PRETENSIÓ DE PROPIETAT, NI SOBRE EL TERRITORI NI SOBRE L'OBRA
Sovint em faig eco de la famosa frase d'un vell savi sioux:
"La terra no pertany als humans, sinó els humans a la terra."
Rocaviva no em pertany, soc jo que pertanyo a Rocaviva.
Ningú s'enduu res a l'altra barri... fàcil ens n'oblidem.
Ningú torna a veure què ha passat amb "les seves apreciades propietats".
Després de morir tornem al lloc on érem abans de néixer... del zero sortim i al zero tornem.
El meu únic interès present, no és posseir res, és contribuir el més possible en realitzar un món millor.
Aquesta vocació altruista, em ve de molt jove, quan diverses circumstàncies de patiment propi em van encarar amb el patiment del món; quan em vaig adonar que els humans érem éssers potencialment meravellosos, però a causa del maltractament crònic, estàvem greument retorçats, retallats, traumatitzats... i que aquesta penosa situació calia fer tot el possible per superar-la.
Vaig sentir que el mal no era innat sinó après, que, educades altrament, les persones i la societat serien molt diferents a com són. Que la inconsciència-ignorància-cobdícia-violència... igual que el trauma, es transmeten de generació en generació, generant enormitats de desgràcia patiment i mort forçada; i que tot plegat podia desembocar en una destrucció global d'enormes dimensions.
També vaig veure la gran capacitat de recuperació, bondat, lucidesa, creativitat... que sorgeix quan un ésser humà, educant-se en el respecte envers si mateix, els altres i la naturalesa, és desperta de l'anestèsia social i religiosa. Vaig veure, que la mateixa persona que podia destruir també podia construir, crear bellesa i pau. Que el mateix cor-ment que podia odiar també podia estimar.
Aquesta comprensió em va marcar per sempre: primer per, tant que possible, intentar curar-me, despertar-me, millorar-me a mi mateix i, simultàniament, intentar ajudar, encara que fos a una sola persona a reactivar el seus potencials, guarir les ferides, retrobar o descobrir la dignitat. Així fent, estaria jo contribuint a trencar la cadena de transmissió de l'egoisme-inconsciència-ignorància-cobdícia violència... Aquesta intenció donava i dona sentit a la meva vida. I si aquesta persona, al seu torn, en despertava una altra, i aquesta una altra, potser junts podíem trobar sentit, i crear ones de sanació que arribessin allà on jo mai podria arribar sol.
Per això Rocaviva no és un projecte personal, no hi ha cap voluntat de premi, ni ara i menys post mortem.
Rocaviva és una llavor sembrada amb la intenció que creixi molt més enllà del que jo pugui veure o controlar. És un espai on les persones puguin experimentar, gaudir allò que jo vaig necessitar i mai del tot trobar. Sí en part a certs llocs on vaig viure. També quan hi havia vacances de maltractament a Rocaviva. Que havia de ser, que és un lloc especial on aturar-se, per sentir, per poder els visitants recordar qui són realment sota les capes de trauma, patiment, ànsies i pors. Per incitar-los a viure, a alliberar el més noble i sagrat present en cadascú i necessitant expressar-se. Per al propi bé, el de tots els éssers i de totes les coses.
He treballat activament i sacrificat la meva vida al servei de la gent, i desitjo que Rocaviva sigui propietat de la gent. Desitjo que quedi com a patrimoni col·lectiu, cultural i espiritual, no com a propietat privada d’algú i menys d'un individu amb les característiques del cabrer que, com queda a bastament demostrat, ha fet tot el possible per destruir Rocaviva i a qui l'estava construint. Per tant, he de procurar que el lloc quedi a les mans de qui la visita, la sent, l'estima, perquè la millor protecció, més que la llei i el poder, és la consciència col·lectiva d'una comunitat que no permet que s'esborri allò que va néixer per al bé comú.
Camins, places, platges, mar i muntanyes... son propietat comuna dels humans, també Rocaviva-Terraíndia ho ha de ser.
Igualment que els altres espais públics, ha de ser respectada, protegida, cuidada, visitada i gaudida per la gent.
ROCAVIVA ÉS UN CONJUNT NATURAL-CULTURAL-ARTÍSTIC-ESPIRITUAL DE GRAN SINGULARITAT
Apel·lant a les autoritats, no sobra repetir-ho: L'any 2010, fou reconeguda i catalogada com a valor patrimonial. Per el que va ser declarada Bé Cultural d'Interès Local, pels Consells Comarcals i pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El paisatge privilegiat, les roques treballades, escultures, camins, espais, i la casa de l'artista, formen una unitat inseparable.
Que és precisament el que li atorga sentit, bellesa, autenticitat, valor i funció de servei social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada