SALVEM ROCAVIVA

 

CAMPANYA SALVEM ROCAVIVA

Rocaviva és un lloc físic, però també és un ideal fent-se realitat.

Rocaviva és:

Obrir els ulls... la ment, el cor, les mans... elevar l'esperit.

ROCAVIVA ÉS UN LABERINT DE CAMINOIS

vorejats per centenars de roques, treballades des del petit baix relleu a l'escultura.

*

CARTA OBERTA-PÀGINA OBERTA

Bon dia, soc Climent Olm, iniciador del projecte Rocaviva.

Redacto aquest blog sota la meva estricta responsabilitat, res a veure amb les persones que ara gestionen Rocaviva.

PERQUÉ AQUEST BLOG

Un motiu important, és evidenciar una enorme injustícia que s'ha comés i que continua.

Tinc una malaltia terminal i no em vull morir sense haver dit unes quantes coses.

Que aniré explicant i aniràs comprenent, a mesura que vaguis llegint aquesta i les altres pàgines del blog.

Això coincideix amb una situació, en què la integritat de Rocaviva està en perill.

*

Fa un any vaig rebre un atac informàtic.

Si aquest blog deixés de funcionar voldrà dir que he estat atacat amb èxit.

Qui podria voler silenciar-me?

Res puc provar, però és pot imaginar.

Jo sempre he anat i continuaré anant en so de pau.

Precisament, en nom de la pau, la realitat i la veritat han de ser clarament expressades i demostrades.

En nom del pacifisme, dels Drets humans i dels Drets civils.

En nom de  la dignitat, la solidaritat, la responsabilitat, la pau... redacto aquesta carta oberta.

CARTA OBERTA

A LES AUTORITATS, I A TOTHOM QUE VULGUI LLEGIR-LA

Explicació necessària:

Dir la veritat no sempre és còmode, però cal estar oberts a explicar-la.

La veritat pot ser dura d'escoltar, però és important estar oberts a escoltar-la.

Perquè només així es pot anar a l'arrel dels problemes i solucionar-los.

Que és la veritat?

Veritat és conformitat entre el que pensem, diem, creiem i practiquem, i la realitat objectiva. 

*

Feta aquesta prèvia, per qui no ho sàpiga, cal explicar més que és Rocaviva:

ROCAVIVA ÉS UN LABERINT DE CAMINOIS

vorejats per centenars de roques, treballades des del petit baix relleu a l'escultura.

 

ROCAVIVA ÉS UN SOMNI FENT-SE REALITAT

Neix de la necessitat profunda de reactivar potencials endormiscats, en un mateix i en la societat.

SALVAR ROCAVIVA 

Es refereix a salvar el laberint de caminois, i també a salvar aquesta necessitat profunda que el va originar.

Una necessitat que, més o menys conscient, però sovint adormida o anestesiada, és present en tot ésser humà.

SALVAR ROCAVIVA

És més que preservar una estructura física; és un acte de salvaguarda d'una filosofia i una aspiració humana fonamental.

Salvar Rocaviva, és un clam per la Pau, per salvar els Drets Humans, la Carta de la Terra... per donar a conèixer l'Ecosofia.

 Salvar Rocaviva és salvar, protegir, desplegar la part més essencial de la nostra pròpia humanitat.

ROCAVIVA, ÉS UN LABERINT MÀGIC 

S'ofereix com una experiència lúdica i transformadora per als visitants.

El seu propòsit és estimular l'autoconeixement, la consciència, la reflexió, la creativitat... 
És un espai de trobada, meditació, contemplació, pau i creixement personal. 

ROCAVIVA ÉS INTERACTIVA

És un lloc artístic i humanista que convida a participar de variades maneres.

Entre altres, els visitants poden pintar l'obra amb guixos de colors, que fotografien i després esborren.

Així, no són només observadors passius, sinó actors, artistes co-participants... cosa que resulta per ells gratificant i educatiu.

ROCAVIVA FOU INICIADA L'ANY 1986 

Després de 22 anys de feina callada, la vaig treure a la llum el 2008, però fins a 2010 no la vaig poder obrir al públic.

Amb moltes dificultats, va estar oberta del 2010 fins a finals de 2013, quan, tancada per la força, quedà deshabitada. 

Amb moltes dificultats fou reoberta el 2017, ara es pot visitar la meitat de l'obra, l'altra roman tancada, abandonada i vandalitzada.

 Seguidament, aniré explicant la naturalesa de les dificultats.

ROCAVIVA, HAVIA ESTAT RECONEGUDA PATRIMONI CULTURAL EL 2010

Pel Consell Comarcal de la Cerdanya, el de l'Alt Urgell i pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Per desgràcia, això no va ser suficient per protegir-la i tampoc a mi. 

Sotmès al persistent assetjament d'un cabrer, després de vint-i-set anys, vaig ser brutalment foragitat del lloc i de la meva casa, que va ser atacada i saquejada. Se'n va seguir la paralització abrupta d'una vocació profunda, i compromesa al servei de les persones, el país i el món, a la que havia dedicat gairebé tres dècades d'intens treball solitari. Pagant-me les eines i sense haver rebut cap mena d'ajuda ni compensació. Només treballar molt i suportar indiferència, incomprensió, marginalitat, maltractament...

Han passat dotze anys més, en total 39 anys, i no s'ha fet res per defensar al lloc, ni a mi. 

No havent estat el cabrer penalitzat, 

persistint l'amenaça, esgotat i malalt, no volent patir i tement per la vida, no hi he tornat.

*

Ara s'albira un nou perill, que amenaça consolidar el mal; que pot entregar la meitat de Rocaviva al maltractador.

AIXÒ SERIA EL SÚMMUM DE LA INJUSTÍCIA

*

Han passat els anys... som a 2025 i continuo igualment ignorat, més vell, més cansat i més malalt.

Però la situació m'obliga a seguir esforçant-me per intentar defensar els meus ideals i salvar Rocaviva de la barbàrie.

DAVANT D'AQUEST CONTEXT CRÍTIC

Des d'aquesta injusta i traumàtica situació, expresso l'assetjament, la violència, la indefensió que he suportat i suporto encara. Alhora que alço un clam d'alerta sobre la desprotecció del patrimoni cultural; la injustícia i el gran dany causat en ell per l'absència d'intervenció de les autoritats, que haurien de vetllar aplicant la llei en la seva defensa, i promoció al servei del bé comú.

Prego que reflexionin i comprenguin, que la crítica constructiva -com és aquesta- no és una acció hostil, ben al contrari, els dona l'oportunitat d'aprofundir i de rectificar; cosa essencial per superar-se en qualsevol àmbit: personal, familiar, professional o de l'administració. Rectificar és de savis. Per favor, reconsiderin la situació, revisin el cas i resolguin aquest grotesc problema. És inversemblant que un "matón" de poble pugui causar tanta destrossa i un daltabaix de tal magnitud i greus conseqüències.

Les persones passen, les pedres queden... i l'esperit que en elles, per la màgia de l'art ha pres vida.

RESUM DELS FETS 

Al servei de la societat, volia construir quelcom més sòlid que les paraules. Feia anys que esperava i finalment l'autorització va arribar. Tot era alegria i llum. Però va sorgir la foscor: un individu inculte i tirànic que es creia l'amo de tot. No acatar les seves imposicions va desencadenar un cicle de maltractament, que va anar augmentant: del típic "bulling" als atacs més greus: extorsió i fins a l'agressió física. Això va durar vint-i-set anys. Estar realitzant la meva vocació, per fi trobada, em donava forces per resistir.

 La situació va culminar en aparèixer trossejada la porta de casa, veient-me en perill, precipitadament en vaig fugir.

L'obra quedà aturada de manera irreversible, amb greu perjudici per a mi, pel Bé cultural, per la gent, pel país...

Malgrat demanar-ho amb insistència, no s'ha fet justícia... i ja van dotze anys d'exili forçat. 

Tot s'explica amb més detall i es documenta amb fotos, àudios i el relat de molts testimonis a les altres pestanyes.

També al blog > klimentolm.blogspot.com  Enllaç a la pestanya> Xarxa de blogs.

La meva casa, en solitari construïda per mi mateix, usant pedra del lloc i, tant que possible material reciclat.

Malgrat les proves, les autoritats pertinents no han implementat cap mesura de protecció, ni personal ni patrimonial.

La impunitat, el dany, la vulnerabilitat... són immensos i cruels. Denuncio amb tristesa i desesperació un cas que no és només una injustícia personal, sinó un atac a la cultura i als valors que Rocaviva representa: altruisme, humanisme, pacifisme, art... 

També ecosofia, que és ecologia integral, més filosofia perenne, més ciència holística.

Insisteixo: que ningú es senti menystingut, ofès o atacat per la meva sinceritat.

Tots som humans, tots ens equivoquem, l'error és part intrínseca de ser humà, i també la capacitat de rectificar.

Per intentar copsar la realitat i els avatars de la vida, convé dir les coses pel seu nom i el més clarament possible. 

Convé comprendre, que la crítica constructiva, no és simple queixa ni estèril lamentació... i menys encara una agressió, ans una ajuda, una oportunitat per rectificar, i per millorar en qualsevol àmbit de la vida, personal o social. Massa sovint, aplicant "el políticament correcte", callant, o edulcorant el llenguatge, aquest acaba no significant res. Adulterant, tergiversant i confonent tot.

Si no anomenem les coses pel seu nom, no podem reconèixer-les, analitzar-les ni trobar solucions reals als problemes.

Quan no diem el que cal dir, ja sigui per por, per evitar conflictes o per simple negligència, estem privant el discurs del seu contingut essencial. El silenci pot ser una forma de consentiment o, pitjor encara, de complicitat amb allò que no es vol afrontar.

Conseqüentment, procuro aquí aplicar aquests principis, a parer meu fonamentals.

Intento dir les coses tal com les sento i pel seu nom, encara que per algú puguin no ser agradables de mirar ni d'escoltar.

RECLAMO JUSTÍCIA, VERITABLE JUSTÍCIA 

Que les autoritats intervinguin, i pel bé de tothom restableixin la llei i l’ordre. 

A mi ja no em poden rescabalar de tant patiment, de la salut i vida perduda.

Tampoc poden evitar el dany a l'obra, un Bé Cultural que va quedar en part vandalitzat i moltes coses a mig fer.

Jo treballava de franc al servei de les persones i del país, i estava en plena expansió creativa, que va ser cruelment frustrada.

 El perjudici és irreversible, però no poden  permetre que es consolidi, que la barbàrie triomfi.

Tampoc poden permetre que altres persones puguin passar per les arbitrarietats i violències que jo he hagut de suportar.

Les quals queden provades a les pestanyes "Vandalismes" i "Testimonis i proves", a la capçalera d'aquest blog.

L'evidència de les proves és incontestable, per tant...

No és humana, justa ni èticament defensable, que el maltractador sigui premiat i la víctima castigada, tal com està passant.

No és racional, que molta obra i també la següent, ara estimbada costa avall, passi a ser propietat del vàndal.

Això és el món al revés.

Obra que, per cert, expressa tot el dolor i patiment del món. 

Tota la ràbia i la impotència davant la injustícia, la violència, el maltractament, la por...

Cal repetir-ho: potser no sigui agradable d'escoltar, ni és fàcil de dir ni d'explicar.

Però, en honor a la veritat i per al bé de tothom, per conscienciar-nos de la realitat, convé explicar-ho, cal dir-ho:

HI HA MOLTES MANERES DE MATAR
 Matar, no és només llevar la vida a una persona, hi ha maneres de matar lentes i sense evidents marques físiques ni sang.

Matar és també humiliar, abusar, aniquilar l'esperit, la dignitat, el benestar present d'una persona. És la destrucció progressiva de la seva dignitat, la salut física i mental, les ganes de viure... És provocar incertesa i por... un estrès crònic que va erosionant.

 Aquestes "morts lentes" són tan devastadores com la mort física, ja que impliquen un patiment prolongat i una aniquilació gradual. 

Malauradament, massa sovint passen desapercebudes o són ignorades... potser fins que un fil es trenca.

AQUEST ÉS EL MEU CAS:

 Artista, pacifista, respectuós amb tothom, em vaig retirar a un racó de món, però el mal em va venir a buscar i ningú em va defensar.
Al contrari, se'm va acusar de fer victimisme, quan en veritat de certs fets ni en vull parlar... moriran amb mi.

En veritat, cap víctima, per molt que parli, mai podrà explicar l'amplitud, la fondària i conseqüències del seu patiment.

Aquesta és la crua veritat, la crua realitat:

Uns per acció i altres per omissió, conscientment o inconscientment, se m'està matant a càmera lenta des de fa quasi quaranta anys.
És el preu a pagar per qui es desmarca gaire dels camins trepitjats? 

Sovint, qui s'allunya de la norma, de les idees convencionals o viu de manera diferent, s'enfronta a la marginació o a l'eliminació.

Probablement jo soc un exemple d'aquest fenomen.

Quina mena de sonat es fa una cabana en un lloc inhòspit i, a canvi de res, treballa durant anys de sol a sol?

Perquè ho fa? De que viu? No va a missa. Segurament deu robar... no t'en pots fiar.

 MARGINACIÓ> ELIMINACIÓ

Erosionat, desgastat, abusat... amb setanta-cinc anys, ja estic en fase d'eliminació.

Diagnòstic: caquèxia-sarcopènia... i no té remei.

A altres els hi creix un càncer o qualsevol de les moltes malalties possibles, físiques o mentals...

Alguns cometen crims... molts se suïciden... perquè estan malalts o desesperats.

Caquèxia-sarcopènia, és una condició degenerativa et va devorant sencer fins a matar-te. 

Per sort, el cervell és un dels últims òrgans a patir-ne les conseqüències.

Per tant, mentre encara em funciona, aprofito per dir les coses clares... perquè potser aviat ja no podré.

Escric tot això en legítima defensa de la pròpia dignitat, i per protegir el present i el futur de Rocaviva. 

És potser el meu testament.

Prego que se'm disculpin els probables errors, mancances o excessos que pugui aquí tenir.

Espero poder morir en pau, sabent que he fet tot el que he pogut al servei d'un món millor.

Desitjant que nens i grans puguin seguir jugant, i confio que reflexionant, sobre les meves cendres.

 No espero ni desitjo cap premi, ni en aquest ni en altres mons, en els que ara per ara no crec.

Simplement compleixo amb el meu destí, amb un misteriós, incomprensible impuls que em dirigeix.

MENTRESTANT... CAQUÈXIA-SARCOPÈNIA

Dues etiquetes diferents, per una simptomatologia molt similar.

Jo que tenia salut, que tot sol em vaig construir la casa, cuidava l'hort i movia roques, ara peso trenta-sis quilos.

Això comporta variades disfuncions, molts problemes de salut i de mobilitat... esdevens fràgil com una planta d'hivernacle.

Impressiona veure's així, mostrar-se així, impressiona exhibir la pròpia decrepitud, penjar-la a la xarxa.

Però val més una imatge que mil paraules... i aquest blog és potser el meu darrer missatge, no tinc dret a tenir vergonya.

Fidel als meus principis humanistes i pacifistes, no puc edulcorar, i tampoc minimitzar realitats incòmodes.

Ho repeteixo, m'ha portat aquí el maltractament que he rebut d'uns i altres durant quasi 40 anys, i, ep! dir-ho és fer victimisme.

Els poderosos, prepotents, tirans, maltractadors, violadors, explotadors... volen les víctimes ajupides, calladetes i obedients.

Jo desobeeixo i no callo, presento les coses tal com són, la realitat crua i nua, sense subterfugis ni maquillatges.

A risc que això pugui complicar-me encara més el que em quedi de vida o que precipiti la caiguda.

Perquè a vegades, dir les coses clares costa un preu molt car.

Peró, com deia l'amic Guevara: "és millor morir dempeus que viure agenollat"

Les fotos de cos sencer són molt més impactants... remeten als camps d'extermini... de moment es queden a l'arxiu. 

             

            

PEL DANY REBUT NO SENTO ODI, SINÓ TRISTESA I COMPASSIÓ

Que no silenci, oblit ni tolerància amb la injustícia i la maldat... això és el pitjor que podria fer.

La ignorància, la maldat, petita o gran, cal denunciar-la, combatre-la de manera continuada, lúcida i contundent.

La denúncia valenta i ferma és el primer pas per aturar el dany i protegir aquells que estan patint.

 Sense visibilització de la maldat, que té mil cares, les víctimes romanen en silenci i la injustícia perdura.

Quan la maldat, perpetrada per acció o per omissió, no es denuncia ni castiga, s'estableix un precedent de impunitat.
Això anima els perpetradors a continuar amb les seves accions, sabent que no hauran de rendir comptes. 

La denúncia i la penalització, envien el missatge clar que certs comportaments no seran tolerats.
Denunciar les maldats, és una forma activa de defensar els principis de justícia, pau, compassió i respecte. 
És un recordatori constant de què està bé i què no en una societat civilitzada...

 Som tal societat? Som tal democràcia amb la què tants s'omplen la boca? On són els famosos valors occidentals?

Resultarà que tot és només un vernís?, una mentida compartida?, un teatre?, un simulacre?, paper mullat?

PER TANT, QUEDI CLAR QUE NO DEMANO VENJANÇA, NOMÉS JUSTÍCIA

La demano per mi i sobretot per Rocaviva.

Igualment per tots els maltractats, oprimits, explotats i assassinats del món, que són milions... i molts infants.

Filosofant, meditant, reflexionant profund...

es pot considerar que els delinqüents i tirans no són culpables, en tant que la vida els ha fet així.

Però és un deure bàsic de la societat protegir a la bona gent dels abusadors-maltractadors-violadors-sàdics-criminals... 

Tots estem condicionats pels avantpassats, per tota l'opressió i violència històrica, per la genètica, les experiències viscudes, l'entorn socioeconòmic, la família, l'escola, la religió, les pel·lícules... mil coses... No obstant això, la comprensió de les causes del mal, no anul·la la responsabilitat de l'individu ni el deure fonamental que té la societat de protegir els seus membres. 

REPETEIXO: DEMANO  JUSTÍCIA, NO VENJANÇA

Perquè aquesta res soluciona, al contrari, provoca un acreixement de la discriminació, l'odi, la revenja, la violència...
La intenció de causar un patiment similar o proporcional a l'ofensor és absurda i nefasta,
condueix a establir cicles interminables de represàlies, com es veu en moltes disputes i guerres familiars, tribals o internacionals.

Resultat milions de morts, ferits, amputats, desgràcia i patiments sense fi... ho veiem cada dia als noticiaris.

LA VERITABLE JUSTÍCIA ÉS BASA EN EL RESPECTE PELS DRETS HUMANS

Per les llibertats i garanties fonamentals inherents a cada persona pel simple fet de ser un ésser humà.

El seu propòsit és protegir la dignitat i el valor de cada individu.

La veritable justícia.

Serveix per demostrar que les lleis i els valors de la comunitat són importants i es faran complir. Serveix per dissuadir el delinqüent d'abusar i perjudicar els altres. L'obliga també a compensar les víctimes pel perjudici sofert, cosa impossible si el dany és gran.

Tot plegat a fi de protegir a la bona gent, que és molta i sovint crònicament atemorida pels petits i grans delinqüents.

Molt sovint proclamant-se escollits pels déus: faraons, reis, cèsars, hitlers, papes, presidents...

TORNANT AL PARTICULAR

Compensar les víctimes deia, qui pagarà per restaurar tots els vandalismes perpetrats a Rocaviva?

Fins ara, al cabrer, en un judici on fou considerat culpable, l'hi han costat una multa de 36 euros.
Això va pagar per destrosses que restaurar en costarà milers, i estem parlant només de diners.

Que lo altra és incomparablement més important.

Trenta-sis euros li han costat totes les variades desgràcies que en aquest blog s'expliquen i es demostren.

Veure, a la capçalera del blog, la pestanya> Testimonis i proves.

 Naturalment això va donar carta blanca al maltractador... que certament va aprofitar... i encara li dura.

En un segon judici, arrel la denúncia per trossejar la porta de casa, agredir-me i robar, va ser declarat "inocente per falta de pruebas".

*

TORNANT A L'ACTUALITAT

Si no s'ajuda ni es protegeix un lloc tan peculiar com Rocaviva, artístic i que promou la solidaritat, la consciència, la pau... s'està afavorint la barbàrie. Està en joc no només la meva vida i l'obra, sinó el dret de tothom a viure amb llibertat, serenor, autenticitat...

Particularment les persones, quatre dones, que ara habiten a la meva casa i es cuiden del lloc. Té mèrit d'haver-ho aconseguit... al preu d'acatar certes condicions del tirà... i ara d'un dels seus deixebles... un d'aquells nens que l'acompanyaven.

 Una de les condicions: que jo a Rocaviva, a casa meva, no hi puc ni posar els peus, altrament elles patirien represàlies.
Aquesta arbitrària, inqualificable imposició, està vigent des de 2017.

Les autoritats tenen el deure i la responsabilitat de vetllar per elles.

Alhora que seria adient estar agraïts pel servei que presten i per la valentia en plantar cara a una situació molt adversa i perillosa.

He dit i repetit això moltes vegades durant anys.

No és justificable permetre que visquin sotmeses a aquesta arbitrarietat.

*

AMB TOT AIXÒ, QUEDI DONCS CLAR QUE NO DEMANO VENJANÇA, PERÒ SÍ VERITABLE JUSTÍCIA

que el mal no es consolidi i protecció, protecció i protecció de les persones.

Alhora, que del bé cultural que elles gestionen i mantenen al servei de la col·lectivitat.

Per totes les raons aquí expressades i per altres que s'hi podrien afegir: 

LA UNITAT DE ROCAVIVA HA DE SER PRESERVADA

i el dret de les persones a visitar un Bé Cultural, tal com estableix la Llei del Patrimoni Cultural de Catalunya.

DEMANO QUE AQUESTA ES COMPLEIXI

LLEI DEL PATRIMONI CULTURAL CATALÀ

DEFINICIÓ

"El Patrimoni cultural és un dels testimonis fonamentals de la trajectòria històrica i d'identitat d'una col·lectivitat nacional. Els béns que l'integren constitueixen una herència insubstituïble, que cal transmetre en les millors condicions a les generacions futures".

"La protecció, la conservació, l'acreixement, la investigació i la difusió del coneixement del Patrimoni cultural, és una de les obligacions bàsiques que tenen els poders públics... que han de vetllar per la integritat del Patrimoni cultural tant públic com privat... i han d'estimular la participació de la societat".

L'Administració de la Generalitat ha d'ordenar a les persones o institucions responsables, sens perjudici de la sanció que correspongui, la reparació dels danys causats en béns culturals.

*

No cal estendre's ni precisar més, les autoritats pertinents, culturals i judicials, ja coneixen la situació.

Aquesta carta serveix per fer memòria i per explicar-me amb més profunditat.

Cosa que, si tinc prou energia i claredat, explicant o actualitzant, em proposo continuar fent des d'aquest blog.

*

MAI TOT QUEDA DIT

Perquè la realitat és infinitament complexa i la nostra percepció és sempre limitada i subjectiva.

Hi ha aspectes rellevants que potser no he explicat prou bé i que és important comprendre:

Per mi, l'art no és un destí, sinó un camí... no neix de l’ego ni cerca lluïment, sinó crear connexió. 

És un acte d’activisme humanitari.
És un instrument al servei de la vida, una eina per obrir consciències, sembrar preguntes, generar reflexió, propiciar canvis... 

No es tracta només de crear bellesa, coses, estructures, variades creacions més o menys atractives...

Es tracta de, per al seu propi benefici i el de la comunitat, reactivar els potencials innats de les persones.

Sovint aquests potencials queden adormits per la rutina, la por al fracàs, la manca d'oportunitats, o per un entorn que no els fomenta.

Es tracta de propiciar un despertar personal i col·lectiu.

PER A MOLTS, L'UNIC VALOR REAL SÓN ELS DINERS, EL PODER, LES POSSESSIONS...

MOLTS NO ENTENEN

Que el valor de Rocaviva no rau en el preu de l'obra, ni en el del territori, tot i que són el necessari instrument.

Rau en el seu potencial de continuar sent un espai d'interacció i transformació al servei de la societat. Servei que no pot estar retallat ni subjecte a interessos espuris, incapaços de veure més enllà de l'absurd sentit de possessió i valor monetari de les coses. I menys encara als execrables designis de qui va fer tot per destruir l'obra i a qui l'estava realitzant... com hem vist, amb considerable èxit.

  

Rocaviva és una obra d'art on el lloc, el procés i els visitants són la mateixa cosa. 
Per això, preservar la seva la seva unitat i la seva funció al servei de la societat és essencial.

Rocaviva, partida, entregada la meitat del lloc al cabrer, com, potser amb bona intenció ara alguns proposen. 

(Tot i que, a vegades, la línia entre proposen i imposen és molt prima)

... a més de ser una greu injustícia, invalidaria la raó de ser del lloc que, com queda dit, va ser concebut com un conjunt viu i amb una missió clara: oferir un espai de pau, consciència i renovació. Fraccionar-lo en benefici d’un agressor seria destruir-ne l’ànima.

El lloc quedaria pervertit, allò que va ser creat com un santuari de pau, reflexió, creativitat... esdevindria un territori ferit, dividit i vulnerable. Molt pitjor, el lloc es contaminaria, quedaria profanat i seria un focus permanent de disfunció, problemes i conflictes.

Que això passi, sento el deure profund, legal, ètic i espiritual, d’impedir-ho per tots els mitjans pacífics possibles.

Però a vegades... potser sempre, al final la força bruta s'imposa.

L'estat té el monopoli de la força, física i judicial; no pot ser d'altra manera, altrament seria un gran caos.

Però les autoritats haurien de ser sàvies, i malauradament no ho són.

La realitat s'imposa, qui mana mana, conseqüentment, invocant saviesa:

A LES AUTORITATS DEMANO, AMB EL DEGUT RESPECTE

I amb la millor voluntat per al bé de tots i per un món més just, pacífic, equilibrat, ecològic, sa i feliç.

A ELLES DEMANO, PREGO, SUPLICO QUE S'APLIQUI VERITABLE JUSTÍCIA AL CAS ROCAVIVA

Demano acció coherent, rectitud i solidaritat contra l'abús, la intolerància, la violència i la por. 

Contra la destrucció dels valors essencials i a favor del respecte i la promoció de la Pau, dels  Drets Humans i dels Drets Civils. 

Que són, de fet, inseparables, que van inspirar l'obra i al seu servei vaig treballar, treballo encara...
i així em proposo continuar mentre em quedi un alè de consciència i de vida.

SI NO SÓC ESCOLTAT, POTSER EM TOCARÀ PASSAR A ACCIONS PACÍFIQUES, PERÒ MÉS RADICALS

Per cridar l'atenció de les persones, les institucions i els medis, generar moviment social i expectació mediàtica. 

Vist el meu estat físic, això és molt perillós, m'hi jugaré la vida, però és el que hi ha i em tocarà assumir-ho.

Confio que no sigui necessari arribar a tals extrems.

Considero que m'he guanyat el dret d'acabar els meus dies en pau.

Però sé que la vida té els seus propis plans, sempre incomprensibles...

Més enllà del nostre desig les coses són com són i, de grat o per força, toca acceptar-les.

Per tant: si m'hi he de deixar la vida que així sigui.

Una estona més o menys que importa... la mort a tots espera al lloc precís.

Activista no es qui es limita a observar els problemes, sinó qui s'implica per intentar resoldre'ls o millorar la situació.

El meu activisme no és cap mèrit personal, és el  destí: una vocació ineludible que transcendeix la pròpia voluntat.

És obeint aquest impuls que va néixer Rocaviva i ara Camins de Pau que, passades dues fotos passo a explicar.

*

Així era l'entrada de Rocaviva.

Estat actual... així la va deixar el cabrer... segurament fent servir les meves eines.

*** 

 Passant els anys, Rocaviva va anar quedant enrere com un somni... i va anar sorgint una nova etapa.

(Com un somni, en el qual puc encara transitar pels seus camins... )

Naturalment, tot i que en una nova etapa, la situació de caquèxia-sarcopènia persisteix i continua avançant inexorable.

*

UNA NOVA ETAPA

CAMINS DE PAU> TERRAINDIA.CAT

Privat de continuar el laberint de Rocaviva: obrir camins i treballar rocs... vaig iniciar un altre laberint a la web.

De l'aixada, el martell, el granit, l'hort, el Cadí, el silenci... a l'internet, els bits, els píxels, la ciutat, el supermercat, el soroll.
Adaptar-se o morir... resiliència, esperança... mentre el cos aguanti, malgrat els obstacles, continuar treballant per un món millor.

Aquesta nova etapa s'explica a la corresponent pestanya.

S'hi accedeix des de la llista sota la capçalera.

***

ROCAVIVA

Per visitar la meitat oberta del laberint màgic de Rocaviva, et pots informar a >>> www.rocaviva.cat

En cas de fallar aquest enllaç clicar AQUÍ

CAMINS DE PAU

Per visitar Camins de Pau, el laberint virtual a la web clica aquí >>> www.terraindia.cat

En cas de fallar aquest enllaç, clicar AQUÍ 

***

L'AVENTURA CONTINUA

A partir d'aquí, em proposo seguir informant. 

Repeteixo, si es tallés el fil voldrà dir que he estat silenciat.

Repeteixo:

Qui podria voler silenciar-me?

Res puc provar, però es pot imaginar.

Jo, sempre he anat i vaig amb el cor a la mà.

 A la següent pestanya: Vandalismes, en pots veure fotos... o saltar a altres pestanyes.

A la pestanya Testimonis i proves, queda també demostrada la veracitat de les meves afirmacions.

Visitant-les totes et faràs una idea completa de tan rocambolesca història, que sembla imaginària però és ben real.

Gràcies per haver arribat fins aquí.

Pots compartir la pàgina des dels botons de sota.

Fent-ho col·labores, et solidaritzes amb Rocaviva i amb Camins de Pau.