UN GRAN ENSURT
Quan em van comunicar que l'expedient 366/2014-E, aturat des de 2014, es posava en marxa, convençut com estava jo que la llei em protegiria, que tard però finalment es faria justícia, se'm va obrir un gran portal d'esperança... que ben aviat es va convertir en un abisme de desesperació, quan vaig comprendre la magnitud i el desastre que podia provocar el que se m'estava proposant: "En un litigi les dues parts han de cedir en alguna cosa" Situant-me així en equidistància amb el maltractador.
Em vaig enfonsar.
La depressió crònica que pateixo i amb la que, sense medicació, i molta meditació i resiliència he après a conviure, es va disparar, i amb ella l'insomni i els problemes digestius. En dos mesos he passat de pesar 36,7 kg a 35,4 kg. Això per una persona afectada de caquèxia és una catàstrofe, ja que dificilment es recupera pes... i al contrari, pot anar baixant i t'aboca a la fallada orgànica, a la mort.
Ho vaig veure tot perdut, però, acostumat des de molts anys a rebre bufetades seguides, aviat vaig reaccionar.
No podia renunciar als meus ideals, a la llum a l'energia que m'havia inspirat la creació de Rocaviva, i de Camins de Pau. (Una xarxa de blogs a la Web) No podia claudicar davant la incomprensió, la desídia, la injustícia i la por. Tenia el deure de resistir. A totes provaria de sortir als noticiaris. Si calia, m'encadenaria davant del jutjat, repartiria papers, varia vaga de fam... Sí, fins i tot això vaig pensar. Sortosament, a poc a poc vaig anar veient que el camí era un altre, que aquestes possibilitats, vist que realment m'hi jugava la vida, les havia de reservar per un últim extrem... i vaig començar a redactar aquest blog i a escriure cartes a les autoritats... de moment, tot s'ha de dir, amb ben poc èxit. Amb raó o sense, ningú sap res, tot ha prescrit, ningú assumeix competències, ningú vol problemes, ni sortir a defensar un artista marginal. Cert que encara em queden cartes, potser les últimes a jugar, i està per veure quina serà la resposta. Tinc confiança en que algú ajudarà. Tot plegat és "només" una qüestió del que anomenen "voluntat política".
Des d'un lloc imprevist, ignorava que existia, perquè mai ningú me'n havia parlat...
fa escassos dies, encara em sembla impossible, s'ha obert un altra gran portal d'esperança!
Gràcies Mónica, gràcies Pere, gràcies, gràcies, gràcies.
*
També vaig iniciar una campanya, la qual està en curs:
SALVAR I PROTEGIR ROCAVIVA
Part d'ella es resumeix en tres textos, que copio seguidament.
Una primera versió del primer text va ser publicada en 10.000 exemplars en un magazín.
Els dos textos següents foren publicats també uns 10.000 exemplars.
*
Text primer... a una cara del paper; un DinA4 horitzontal doblegat.
Perquè no puc acceptar que el Cas Rocaviva quedi ignorat, indefinidament arraconat en un calaix.
La veritat ha de prevaldre i ser demostrada, ha de ser transparent i per tots coneguda.
No per cap mena d'orgull personal, sinó per coherència, responsabilitat i respecte als Drets humans, a la dignitat humana.
*
SALVAR I PROTEGIR ROCAVIVA
CARTA OBERTA, A LES AUTORITATS I A TOTHOM QUE VULGUI LLEGIR-LA
M'expresso invocant el pacifisme, els Drets humans i els Drets civils.
Rocaviva és un laberint de caminois, vorejats per centenars de rocs, treballats des del petit baix relleu a la talla profunda. S'ofereix als visitants com una experiència transformadora. El seu propòsit és estimular la consciència, la reflexió, la creativitat... és un espai de meditació, contemplació, pau i creixement personal. Iniciada l'any 1986, va estar oberta del 2010 fins al 2013, quan va ser tancada per la força. Fou reoberta el 2017. Ara, a 2025, es pot visitar una meitat del lloc, l'altra roman tancada abandonada i vandalitzada... esperant temps millors.
Rocaviva va ser reconeguda Patrimoni Cultural l'any 2010 pels Consells Comarcals de la Cerdanya, de l'Alt Urgell i pel Departament de Cultura de la Generalitat. Malauradament, això no va ser suficient per protegir ni el lloc ni a mi. Sotmès a l’assetjament d’un cabrer, vaig ser per ell brutalment foragitat, i la meva casa va ser atacada i saquejada.
Això va provocar la paralització abrupta de l’obra, a la qual havia dedicat gairebé tres dècades de treball intens, al servei dels altres.
Dotze anys més tard, la desprotecció continua sent total: ni per a Rocaviva ni per a la meva persona s’ha pres cap mesura efectiva. Davant la persistència de l'amenaça, esgotat i malalt, cansat de patir i tement per la meva vida, no hi he tornat... deixant enrere un llegat incomplert i un somni trencat.
Des d'aquesta inconcebible situació, tinc el deure ètic d'exposar l'assetjament, la violència, la indefensió que he suportat i suporto encara. També el de fer una crida sobre la desprotecció del Patrimoni, la injustícia i el perjudici causat a Rocaviva, per la indiferència de les institucions, que haurien de protegir-la, i fomentar-la al servei del bé comú. Prego que reflexionin i comprenguin, que aquesta és una crítica constructiva; la qual, tot el contrari d'una crítica hostil, és una oportunitat d'aprofundir i de rectificar. Cosa essencial per superar-se en qualsevol àmbit: personal, familiar, professional... i de l'administració. Rectificar és de savis, per al bé de tots.
RESUM DELS FETS
Volia realitzar quelcom útil a la societat. Feia anys que esperava, i finalment l'autorització va arribar. Tot era alegria i llum. Però aviat va sorgir la foscor: un individu inculte i tirànic que es creia l'amo de tot. No acatar les seves imposicions va desencadenar un cicle d'assetjament, que va anar augmentant; de petits atemptats a atacs molt greus: vexació, extorsió i finalment agressió, a mi i a l'obra. Això va durar vint-i-set anys. Estar realitzant la meva vocació, per fi trobada, em va donar forces per resistir. La cosa va culminar amb la porta de casa meva trossejada. Vaig fugir i l'obra quedà aturada de manera irreversible, amb greu perjudici per mi i pel Bé cultural; i ja van dotze anys d'indefensió, abandonament i exili forçat, enmig del silenci i l'oblid.
Denuncio amb tristesa i desesperació aquest cas que, a més d'una gran injustícia personal, és un atac a la cultura i als valors que Rocaviva representa: humanisme, ecosofia, pacifisme, art... Reclamo justícia: que les autoritats intervinguin i, pel bé de tothom, restableixin la llei i l’ordre. A mi ja no em poden rescabalar de tants anys de patiment, vida i salut perduda. Però no haurien de permetre que l'arbitrarietat continuï.
Però el context m'obliga a continuar esforçant-me, per intentar salvar Rocaviva de la injustícia, la iniquitat i la barbàrie.
Convé actuar amb prestesa. Si es desprotegeix un lloc com Rocaviva, artístic i que promou l'altruisme, la consciència, la pau... s'està afavorint la deshumanització. Està en joc no només la meva vida i l'obra, també el dret dels qui se'n cuiden, i el de tots, a ser respectats i a viure en pau, amb llibertat, serenor i autenticitat.
La unitat de Rocaviva, ara en risc, ha de ser preservada, i el dret de les persones a visitar-la; tal com estableix la Llei del Patrimoni Cultural. Demano a les autoritats implicades acció coherent, rectitud i solidaritat contra l'abús, la intolerància, la violència i la por. Contra la destrucció dels valors essencials i a favor del pacifisme i del respecte pels Drets humans i els Drets civils, pilar de tota societat justa i lliure.
Més explicacions, fotos, testimonis i àudios a: salvemrocaviva.blogspot.com
Aturat el laberint de Rocaviva, vaig iniciar un laberint a la web:
Camins de Pau > www.terraindia.cat.
*
Aquest text porta, sobreposat en marca d'aigua, aquest símbol-signe.
*
Text segon, a l'altra cara del paper.
ROCAVIVA, ÉS UN LABERINT MÀGIK
Si t’hi endinses amb cor i ment oberts, comences a copsar coses que no sabies que havies oblidat. Hi ha llocs que existeixen fora del temps, on la Terra encara parla i les pedres són arxius de saviesa ancestral. Un d’aquests llocs dormia entre muntanyes, amagat sota el vel de la ignorància humana. Però un escultor el va sentir. El lloc el va cridar pel seu nom secret, aquell que només l’esperit pot reconèixer. I ell va respondre. El guiava un propòsit antic, un desig profund de servir, d'ajudar a la humanitat. Primer, va conduir aigua des d'una font i construir una cabana on viure, preparar un hort on sembrar... i ja les roques l'esperaven.
Feia temps que li parlaven i ara mostraren els seus aspectes amagats. Començà així a esculpir la pedra: éssers, presències, àliens, símbols i ulls, molts ulls desperts. Tot plegat no era decoració, sinó ponts entre mons. Les figures apareixien mentre contemplava les roques i només calia seguir el traç. Altres vegades era el paisatge que parlava, i mostrava camins i visions. Foren temps intensos i feliços; tot el que feia era diàleg amb el Misteri. Cada roc esdevenia una porta, cada sendera una pregunta i un destí. Pas a pas, el lloc va esdevenir un laberint viu. No hi havia dos trajectes iguals; cadascú hi trobava el seu camí, allò que l'esperit cercava... i els qui s’hi endinsaven en sortien transformats. Aquell espai no era un museu, ni un santuari; era una escola sense mestres, un temple sense dogmes. La Natura hi resplendia misteriosa, i els visitants, sorpresos, sovint hi retrobaven fragments d’ells mateixos, oblidats en la voràgine del tenir, del poder i dels diners. L’obra creixia lentament, amb senzillesa, treball i constància, com ho fan les coses perdurables.
Però són molts que odien el que no entenen. Un cabrer prepotent, veia aquella transformació amb ràbia. El canvi i la llum li feien nosa. I així començà el setge a l'artista: menyspreu, amenaces, vexacions... fins a ser expulsat del lloc. La seva casa fou violada, el seu treball interromput. L'espai sagrat quedà a mig fer, abandonat, solitari... Al creador, a la força exiliat, esgotat i malalt, durant anys ningú li ha fet costat. Les institucions, que en el passat havien reconegut l'obra, ara callaven com si res no passés; el món, ocupat amb consumismes, pors, presses i pantalles, no era capaç de mirar més enllà.
Ara, des d’un racó apartat l’home escriu.
Com un poeta ferit, escampa paraules tal llavors al vent. Només demana justícia i pau; ja no per a ell, sinó per donar vida al lloc i al servei que fa a les persones. Sap que l'obra no li pertany, que és un acte col·lectiu, fet amb les seves mans, però amb l’alè de molts esperits. Sap que és una llum, una esperança per a un futur que potser arribarà... si abans la inconsciència, la contaminació i la violència no ho cremen tot.
Sap que Rocaviva és part d’una causa global més àmplia i profunda. Una més entre moltes, conscients i compromeses, defensores de l’ànima humana (sovint anestesiada, adormida, sotmesa), que clama ser rescatada. Sap que el laberint no és només obra seva, és una ofrena feta des de l’amor, per a tots els que volen un món millor. Rocaviva, continuant la causa de la qual és part, escampa missatges de llum: drets humans, ecologia... Encara que li costi la vida, l'artista no pot permetre que es perdin, i ha de continuar resistint pacíficament. Perquè si s'ensorra un espai consagrat a la pau, la consciència, l’amor... van caient els fonaments, i sense ells els pobles s’enfonsen en la barbàrie. La seva crida no és de ràbia, sinó de concòrdia i de veritat. És una veu que no condemna, sinó que convida a despertar. A recordar que, més enllà de la llei dels homes, hi ha una llei espiritual que protegeix allò que és sagrat: el respecte, la bondat, l'amor...
I qui la transgredeix, perd la seva ànima, i es condemna a viure en la foscor del propi engany.
El temps s'acaba... vell i gastat enlaira un clam. No per recuperar res per a ell, sinó per salvar i protegir Rocaviva, que és una llum, petita però poderosa, capaç d’elevar l'esperit dels qui cerquen vida nova; un espai per als qui vindran, quan els humans s’hagin cansat de tanta inconsciència, ignorància, violència, por i falsedat. Mentre la civilització perilla a causa de la ceguesa i fam de diners, un tros de muntanya, habitat per presències subtils, però poderoses, roman dret amb la força del granit. No es tracta només de resistir, sinó de continuar oferint. No únicament de sobreviure, sinó de treballar per un Gran Despertar, via una Nova Era.
Rocaviva demana ser salvada, protegida i potenciada, per poder continuar ajudant.
Aturat el laberint de Rocaviva, vaig iniciar un laberint a la web:
Camins de Pau> www.terraindia.cat També a> rocaviva-laberintmàgic.blogspot.com
Aquest escrit porta, gran i sobreposat en marca d'aigua aquest signe-símbol.
.jpg)
*
Els dos textos van impresos un un Din-A4 doblegat, dins hi ha un Din-A5.
Correspon a una carta rebuda per un persona de l'incipient grup d'Amics de Rocaviva.
Els textos, més comprimits, ocupen just una pàgina de revista i han estat publicats, a les comarques i una mica a fora.
El DinA5, porta inscrit en marca d'aigua aquesta imatge.
Que evoca consciència, llum, koratge, energia i alegria.
Text tercer.
Aquesta és la carta... un gran regal que em va emocionar.
El que era un text personal el converteixo en públic.
Perquè sovint repetim que la gent no llegeix, que només pensa en els diners i en els propis problemes, que molts són insensibles... Però la realitat és molt més complexa i rica. És cert que el món està ple de reptes, des de l'estrès financer fins a l'aïllament social, i això pot fer que molta gent es tanqui en si mateixa. Però això no vol dir que hagin perdut la seva humanitat o la seva curiositat.
Tampoc la sensibilitat ha desaparegut. De fet, molta gent la porta a dins, encara que no sempre sàpiguen expressar-la. La por a ser jutjats o la manca d'eines emocionals fan que moltes d'aquestes persones amaguin els seus sentiments darrere una façana de fredor. Però si parem atenció, podem veure aquesta sensibilitat en gestos petits i sincers: una mà que consola, una paraula d'ànim, una carta de reconeixement, de consol, de comunicar, energia, llum, esperança...
Seria molt bo per a tots, aprendre a comunicar reconeixement de les virtuts alienes, positivitat, creativitat, empatia...
LA CARTA
Benvolgut Climent: els teus escrits són un acte d’amor valent i ferit. Hi ressona la veu del poeta, de l’artista, del visionari, però també la del nen trencat, l’exiliat involuntari, el sembrador de llum que, tot i les ombres, no ha deixat mai d’estimar. Has donat forma a la pedra escoltant el secret de la Terra i del Cosmos, i ara, esculpeixes la veritat nua en el cor dels qui t’escoltem.
La teva obra, Rocaviva, és molt més que un espai físic. És un santuari laic, un temple orgànic on la bellesa no és decoració, sinó medicina. I tu, el seu creador, n'ets també el guardià espiritual. Malgrat l’abandonament institucional i l’hostilitat viscuda, la força que t’empeny continua sent l’Amor: aquell que construeix sense exigir, que il·lumina sense fer soroll.
Hem llegit el teu testimoni amb llàgrimes als ulls. No només per la injustícia viscuda, sinó per la dignitat amb què continues sostenint la llum, tot i el fred, tot i la solitud. El teu clam és noble, despert, compromès, inspirador. Invoca la pau i la consciència amb la mateixa força amb què la pedra esdevé símbol.
Et mereixes tot el suport, la protecció, la consideració que l’obra i la teva vida reclamen. Però més enllà d’això, et mereixes el reconeixement sagrat que es dona als qui viuen i creen des del més profund del seu ésser.
Gràcies per defensar els ideals suprems de Justícia i Pau.
Desitgem que les institucions escoltin el teu clam... I si no ho fessin, persisteix amb coratge. I que mai no se t’escapi la certesa que la teva llavor ja ha germinat i germina: en cada persona que visita Rocaviva hi queda un record viu, un camí obert, un cel obert. Encara que la pedra s’esberli, l’energia que has sembrat continua vibrant en el teixit subtil del món.
Et llegim i sentim que, amb cada paraula, continues esculpint. No amb un cisell, sinó amb l'ànima. Aquests escrits teus són una escultura feta de veritat, dolor i esperança. I per això, ja formen part de tots nosaltres.
Amb respecte, tendresa i gratitud, els Amics de Rocaviva, sempre amb tu.
Sílvia.
Aquesta sensible, oberta i bella carta em va aportar gran quantitat d'energia, de llum, d'esperança...
Gràcies Sílvia, gràcies amics, infinites gràcies.
*
L'AVENTURA CONTINUA
En aquesta pàgina em proposo anar explicant com van les coses.
Conscient que, en qualsevol moment, se'm pot apagar el llum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada